Història
Habitada des de temps antics per pobles berbers, la costa de l'actual el Marroc va ser explorada per fenicis i cartaginesos des de l'any 1100 a.C aproximadament. A partir de finals del segle VII, però sobretot l'any 710, l'Islam va penetrar a la regió des d'orient.
A principis del segle XI, alguns berbers van intentar reinterpretar la doctrina de l'Islam des del punt devista berebere –posat que la versió que havia arribada al Marroc era d'influència àrab. Al no trobar seguidors al Marroc, van descendir cap al sud a predicar i van arribar a l'actual Senegal, prop del riu del mateix nom. Uns anys després, berbers i alguns negroafricanos, havien estès la seva presència al llarg del territori que separava els actuals el Marroc i Senegal. Van fundar la seva capital en Marrakesh. Aquesta seria la llavor del futur imperi almoràvit. En pocs anys van conquistar part del regne de Gana , i poc després, gràcies als regnes de Taifas, van entrar en la Península Ibèrica i van annexar la meitat de la Península, aportant a les societats de l'època un gran desenvolupament en els camps de la tècnica, l'arquitectura i l'agricultura, entre uns altres. Al llarg del primer terç del segle XII, alguns berbers de l'Atles marroquí, que van rebre el nom d'almohades, van protagonitzar una revolta contra els almoràvits, criticant-los d'haver-se allunyat dels ensenyaments de l'Alcorà. Els almohades van onquistar, cap a l'est, part del Nord d'Àfrica, fins a l'actual Líbia; cap al sud, fins al massís del Futa Djalon, en l'actual Guinea Coankry; i cap al Nord gran part de la Península Ibèrica. A partir del segle XV, després de la caiguda del poder musulmà a Espanya, les tensions es van traslladar a terres marroquines. Ceuta, Tànger, Melilla van ser conquistades pels espanyols en aquesta època, però el Marroc, en general, es va mantenir de forma absolutament independent fins a mitjan segle XIX. Els francesos, després de l'ocupació d'Algèria, es van dirigir cap al Marroc i en 1845 en la batalla del riu Isly, França va vèncer a les tropes del sultà. Catorze anys després, Espanya també atacava posicions marroquines i un any després, en 1860, es va signar el tractat de Tetuán. Mawlai al-Hasán, que va governar entre 1873 i 1894, va anar l'últim sultà el mandat del qual va transcórrer en llibertat.
El domini francès es va instal·lar en 1912 de la mà del mariscal Lyautey, que va governar intentant respectar els mecanismes de poder local i la religió islàmica. En aquesta època, la regió ocupada pels militars espanyols, el Riff, es revoltó contra el poder estranger i conduïda per Abd-el-Krim, va proclamar la República del Rif en 1922. França i Espanya es van aliar per derrotar a Abd-el-Krim, cosa que van aconseguir en 1926. Un any després, moria el sultà del Marroc i Sidi Mohamed ocupava el tron, amb el permís dels francesos, amb el nom de Mohamed V. Després de la segona Guerra Mundial, Mohamed V es va convertir en el líder del moviment nacionalista marroquí. Encara que els francesos van tractar de provocar una revolta contra els àrabs per part dels berbers, la relativa unió de tots dos pobles contra el poder francès va culminar amb la formació d'un moviment nacionalista marroquí. El sultà, recolzat per un ampli sector dels seus súbdits, es va negar a acatar les lleis franceses que prohibien el 3 Istiqlal, el moviment nacionalista majoritari fundat en 1943. En 1953 els francesos van deportar al sultà, convertint-ho, contra la seva voluntat, en nou heroi. Així, en 1955 es van veure obligats a retornar-ho al tron i a pactar un principi d'independència. Al març de 1956, el Marroc va obtenir la seva independència de França. Alguns dels territoris ocupats per Espanya van ser retornats al Marroc en 1956, com Tànger, uns altres en 1969, com Ifni. Mohamed V pretenia modernitzar gradualment el país, però a la seva mort, el seu successor Hasán II va iniciar una política conservadora i repressiva que va culminar amb l'ocupació militar del Sàhara Occidental, abandonat en 1975 pels espanyols. La guerra en el Sàhara, especialment cruenta entre 1975 i 1980, va provocar una onada de refugiats sahrauís que, des de llavors viuen en camps de refugiats en territori algerià. Hasán II va afavorir la presència de les empreses estrangeres, especialment les franceses, perquè explotessin les riqueses minerals, especialment els fosfats. Després de la mort de Hasán II, esdevinguda en 1999, el seu fill Mohamed VI es va convertir en el nou rei del Marroc.